Els sotasignats, ciutadans de Catalunya, volem mostrar la nostra inquietud i fer sentir la nostra veu davant el creixent deteriorament de la convivència lingüística a Catalunya ocasionat par la cada vegada menys dissimulada aspiració monolingüista del catalanisme polític.
Desitgem deixar clar des d'aquestes primeres línies que les nostres queixes no van contra la llengua catalana -igualment nostra- ni contra el poble de Catalunya -al qual pertanyem- sinó contra la ideologia nacionalista que pretén suplantar la voluntat de tots els catalans, confondre els seus interessos amb els de Catalunya i eliminar, sota criteris ètnics, la seva diversitat cultural. Com en temps passats ho pretengué el nacionalisme espanyolista.
Igualment volem assenyalar i valorar la tolerància lingüística que entre particulars es dóna en la societat civil fet que fa del bilingüisme de Catalunya un dels més travats i menys problemàtics dels que existeixen en el món.
Posar en perill aquesta saludable convivència lingüística endemés de gratuït, seria perillós. Malgrat valorar positivament la relació entre particulars, no significa acceptar la intolerància que veiem en les institucions.
Malgrat la cooficialitat de les dues llengües que la Constitució Espanyola garanteix i l'Estatut de Catalunya empara, la Generalitat ignora sistemàticament el castellà en tots els àmbits de la seva competència: en senyals indicadors de carrers i carreteres, en rètols d'escoles, instituts i universitats; a biblioteques, museus, conferencies, fires i congressos etc; i es produeix el greuge comparatiu que el català es deixi acompanyar par l'anglès en determinades ocasions i espais, però mai del castellà. De tot això és inevitable deduir que hi ha un menyspreu voluntari per la llengua espanyola. No hauríem d'oblidar que l'exclusió d'un tret essencial dels drets d'algú degrada els de tota la comunitat que els comparteix.
Amb aquests mateixos sentiments hem contemplat com ha anat desapareixent la llengua comuna de tota els espanyols d'instàncies, edictes municipals, programes de festes, avisos oficials, de cartes i circulars; d'estacions ferroviàries, metros, guies i autobusos urbans. Per suposat, tots els mitjans de comunicació -ja siguin de premsa, radio o televisió- dependents de l'administració autonòmica són exclusivament en català. La frontera d'aquesta neteja lingüística s'acaba en els límits de l'àmbit privat malgrat l'existència de múltiples formes d'incentiu econòmic i de pressió comercial per no fer rendible l'ús normal del castellà. Aquest és el cas de les subvencions oficials per canviar els rètols comercials, per publicar qualsevol cosa, amb la condició que no sigui en castellà o, subvencionar qualsevol manifestació cultural -bona o dolenta- amb la condició que sigui en català. No és difícil apreciar quin significat adquireix aquest exclusivisme lingüístic en el camp de les contractacions laborals.
Par altra banda, l'Església oficia els actes religiosos i imprimeix els seus fulls parroquials. bàsicament en català. Renuncia així a la seva universalitat i s'endinsa en l'àmbit polític per beneir els abusos als drets humans i santificar la intolerància nacionalista.
Especialment frustrant és comprovar com arranquen el nostre vot en dies electorals. utilitzant el castellà i com després el proscriuen dins de l'hemicicle del Parlament de Catalunya fins el proper període electoral. Una actitud semblant és degradant per a la representativitat democràtica i un signe inequívoc de xenofòbia cultural contra tota la població de Catalunya.
Davant de tot això, es pot dir que el castellà és 'realment' oficial a Catalunya si allí on aconsegueix la seva oficialitat, és a dir, en l'àmbit públic, mai no hi està present?.
Res, tanmateix, tan inconcebible com el que succeeix amb l'ensenyament. Sota el nom de 'immersió', tots els nens entre 3 i 8 anys de les escoles públiques i quasi tots els de les privades subvencionades són obligats par la Generalitat a rebre l'ensenyament únicament en català i de català amb o sense consentiment dels seus pares. Això, a part de ser un abús totalitari impropi d'una societat democràtica, perjudica especialment i greu els nens castellanoparlants en veure's acovardits por una llengua que, als tres anys encara no coneixen i que els durà a un desconcert gratuït, precisament en un mitjà com és l'escolar que tant necessita de calor humà i de perllongament de la llar.
Aquesta il·legal pràctica pedagògica que la Generalitat imposa als nostres fills porta el nen a l'apatia escolar i, com a conseqüència, a un menor rendiment intel·lectual reflectit en la seva menor capacitat abstractiva i en la seva escassa disposició per a la concentració i l'esforç. i això és especialment greu en els nens de capacitat intel·lectual mitjana, mitjana-baixa que, si bé en circumstàncies normals superarien els seus estudis -malgrat que sense folgadures- amb dificultats lingüístiques els serà difícil aconseguir-ho. Aquest prototip de nen, quan, a més a més pertany a un medi familiar econòmicament humil i amb escàs nivell cultural -com desgraciadament succeeix en la majoria de famílies castellanoparlants dels cinturons industrials de les nostres ciutats, acumula totes les dificultats que condueixen directament al fracàs escolar.
Però que ningú no s'enganyi, els nens catalano-parlants també en sortiran perjudicats, ja que mai no aconseguiran un domini de la llengua castellana, perquè la 'Conselleria d'Ensenyament' ha reduït el seu ús a les hores estrictes d'un idioma estranger.
I tot això, la Generalitat he porta endavant incomplint les seves pròpies llels. L'article 14.2 de la "llei de normalització lingüística" diu: "els nens tenen dret a rebre la primera ensenyança en la seva llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà. L'Administració ha de garantir aquest dret i posar els mitjans necessaris per fer-lo efectiu. Els pares o tutors poden exercir-lo en nom dels seus fills instant perquè s'apliqui'. No obstant això, i, malgrat les set sentències del Tribunal Suprem contra disposicions lingüístiques il·legals de la Generalitat -com l'anteriorment esmentada- així com a les protestes creixents dels pares perquè els seus filis rebin ensenyança en, i de castellà des de petits, la Generalitat els nega aquest dret en nom d'interessos inconfessables que disfressen darrere un victimisme nacional i lingüístic del qual es consideren els únics i legítims hereus. A partir d'aquí es falseja de soca a rel la 'normalització del català' la qual sempre hem recolzat -i ho seguirem fent- convertint-la en un mètode de substitució lingüística, la finalitat de la qual és la imposició del canvi de llengua a tots els nens castellanoparlants, finalitat que només podria ser aconseguida -pensen- si se'ls implanta des de petits la ideologia monolingüista.
És una estratègia de simulació portada a terme, una i una altra vegada, per una política lingüística de la Generalitat, que consisteix a emparar-se en el dret al bilingüisme en tots aquells espais en què el castellà té major acceptació, per passar al monolingüisme en català en el moment en què el seu ús està generalitzat.
A partir d'aquest moment, es considerarà un afront a Catalunya i al català el dret al bilingüisme. El castellà queda així proscrit.
A aquest i no a un altre fi condueix la normalització lingüística falsejada par la ideologia nacionalista, les conseqüències de la qual es traduiran en una pèrdua del caràcter oficial de la llengua castellana a Catalunya així com el seu empobriment com a Idioma, que pogués arribar a convertir-lo en inservible com a eina laboral. El greuge a la llengua catalana no serà menor en ser instrumentalitzada com a vehicle ideològic d'incalculables conseqüències par a la seva consideració social.
Malgrat aquesta mal anomenada normalització, el caràcter pervers del projecte lingüístic tindria un abast limitat si no fos acompanyat per una estratègia d'enginyeria social orientada a canviar la personalitat de la gent. L'omnipotent propaganda nacionalista, a la qual col·labora en gran mesura part de la premsa local catalana, ha introduït en la població castellanoparlant injustificats sentiments de culpa, deute i inferioritat, reduint aquests ciutadans a la falsa categoria de nouvinguts, i fent-los perdre, en gran mesura, el sentiment d'autoestima cap al seus valors culturals i la seva forma de parlar. En aquesta pedagogia de l'autodestrucció i l'automenyspreu té la política d'eliminació del castellà, el seu fonament més sòlid.
Davant l'evidència d'aquestes acusacions i incapaç d'emmascarar per més temps les transgressions a la llei de 'normalització lingüística' el govern de la Generalitat ha iniciat una nova campanya de simulació victimista per camuflar les seves agressions als drets lingüístics de la meitat dels ciutadans de Catalunya tot pretenent canviar l'articulat de l'actual 'llei de normalització del català' per una altra de caire més catalanista que legalitzi els abusos actuals i en possibiliti d'altres. Aquests canvis van des del xantatge, via subvencions, a empreses per obligar-les a utilitzar només el català, a la derogació del dret que tenen els pares a triar l'idioma en què han d'estudiar els seus fills, fins a exigir quotes cinematogràfiques en català a empreses privades o imposar sancions contra qui es resisteixi a aquesta actitud totalitària.
Davant d'això volem deixar constància del més ferm rebuig i de la nostra decisió ferma i irrevocable, de portar a terme, per totes les vies democràtiques, incloses la desobediència civil i l'abstenció activa, la defensa de la llengua espanyola a Catalunya i els drets laborals dels ciutadans castellanoparlants que a causa de la seva llengua poguessin ser marginats del mercat del treball. Perquè ningú no té legitimitat suficient per substituir els pares, pertanyent a una comunitat bilingüe, en allò que toca a un dret tan bàsic com és el de la lliure elecció de la llengua en la qual els seus fills han de ser educats. Aquest dret inviolable l'evoquen la UNESCO, la UNICEF, la Constitució Espanyola, l'Estatut de Catalunya i la Llei de Normalització Lingüística vigent.
Nosaltres entenem que cap nen de Catalunya o de qualsevol altre lloc d'Espanya no s'ha de veure privat del dret a usar i a conèixer, el millor possible, una cultura i una llengua que, a més de ser comuna de tots els espanyols, és la segona en importància en el món, fet que la situa en un lloc de privilegi a ella i als 360 milions d'éssers humans que tenim la sort de compartir-la.
En cap cas l'exigència d'aquest dret no implica el menyscapte a l'ensenyament de la llengua catalana en les nostres escoles; ben al contrari, el respecte mutu, garantirà una major simpatia cap al seu aprenentatge i ús i, perquè aquest ideal sigui un dia no molt llunyà una realitat, proposem tres opcions lingüístiques:
A: Castellà corn a llengua vehicular i català com a llengua
ensenyada des del primer any d'escola.
B: Bilingüe. La meitat en cada llengua.
C: Català com a llengua vehicular i, castellà com a llengua
ensenyada des del primer any d'escola.
Pares i joves estudiants haurien de poder disposar de les tres opcions lingüístiques en tot els centres d'ensenyament de Catalunya perquè poguessin optar lliurement a una d'elles sense renunciar al contacte i a l'aprenentatge de l'altre i així poder créixer intel·lectualment en la diversitat cultural que ens envolta en la vida real. Tal diversitat asseguraria també el dret de cada professor a utilitzar la seva llengua.
L'objectiu final és que dominin correctament les dues llengües i que les puguin utilitzar sense restriccions.
Tenint en compte aquesta diversitat cultural que ens obliga a tenir cura amb escreix de la tolerància cap a l'altre, volem denunciar igualment l'excés de zel nacionalista o la mala fe dels programes educatius del "Departament d'Ensenyament" portats a terme en la majoria dels casos per consignes i lleis no escrites, que han convertit la recuperació del català en creuada contra els valors culturals i lingüístics de bona part dels ciutadans de Catalunya.
Aquest fet no només traeix els criteris pels quals es regia la recuperació del català, sinó que esborra de la memòria col·lectiva dels nostres escolars qualsevol fet històric que no quadri amb els somnis de la ideologia nacionalista. i això, creiem que no serveix per a educar el nen en els valors de la tolerància que tot ciutadà necessita per saber respectar i exigir ser respectat a la Catalunya plural d'avui, sinó per convertir-lo en un titella de l'aventurerisme nacionalista. És tan greu aquesta manipulació del passat, que, un matí qualsevol, podria succeir, sense explicar-nos ben bé com ha estat possible, que ens miréssim en els nostres fills i no ens reconeguéssim.
I mentre això passa, el govern espanyol deixa fer, acomplexat pel talant desestabilitzador del catalanisme polític constantment contrariat; els intel·lectuals, per la seva banda, aguanten, cooperen o callen; els líders d'opinió i els mitjans de comunicació reciten el guió nacionalista, si interessa, i alguns censuren qualsevol notícia en contra; els partits polítics catalanistes satanitzen la dissidència i els dirigents de sindicats i partits d'esquerra segresten la voluntat dels seus votants sota la conjura del fantasma espanyolista. El resultat final és por, molta por a dir, pensar o a fer ús de la llibertat d'expressió que tota societat democràtica empara, per temor a ser considerats socialment indesitjables, perdre la simpatia d'aquells que ens donen feina o guanyar l'hostilitat comercial de clients susceptibles. Malgrat que és el temor a ser assenyalats com a anticatalanistes o ultradretans el que conjura amb més eficàcia la crítica.
Al final d'aquest malson, només queda el silenci o l'exili lingüístic. Perquè dissentir avui a Catalunya acosta inevitablement a l'ostracisme social, polític o professional.
Par això fem una crida a la societat civil perquè recuperi la dignitat democràtica perduda, s'entusiasmi de nou amb la llibertat de pensament i defensi la llengua catalana i la castellana amb la il·lusió de qui acaba de trobar les dues últimes peces perdudes de l'únic trencaclosques possible amb què poder construir en pau el futur.
Signen el present manifest.
Antonio Robles Almeida, Ángela Diest Esco, Eduardo Jodra Martín, Paloma León Santos, Rafael Ávila Gámez, Félíx Pérez Romera, Eusebio Murillo Sánchez, Xavier Bonet Lleixà, Eduardo Baroja Otero, José Ginés Gimeno, José Miguel Velesco Polonio, i 14.000 ciutadans més, les signatures dels quals, pertanyent exclusivament al territori de Catalunya, han estat certificades davant notari.
Bercelona, a 21 de Maíg de 1.994.
NOTA: A 20 de Mayo de 1.995 este Manifiesto ha sido firmado por 50.000 ciudadanos de Cataluña
Los abajo firmantes, ciudadanos de Cataluña, queremos mostrar nuestra inquietud y hacer oír nuestra voz ante el creciente deterioro de la convivencia lingüística en Cataluña ocasionado por la cada vez menos disimulada aspiración monolingüista del catalanismo político.
Deseamos dejar patente desde estas primeras líneas que nuestras quejas no se dirigen ni contra la lengua catalana - que también es nuestra-, ni contra el pueblo de Cataluña -del cual formamos parte-, sino contra la ideología nacionalista que pretende suplantar la voluntad de todos los catalanes, confundir sus intereses con los de Cataluña y eliminar, bajo criterios étnicos, su diversidad cultural. Como en tiempos pasados lo pretendió el nacionalismo españolista.
Igualmente queremos señalar y valorar la tolerancia lingüística que entre particulares se da en la sociedad civil, hecho que hace del bilingüismo de Cataluña uno de los mejores trabados y menos problemáticos de todos cuantos existen en el mundo.
Poner en peligro esa saludable convivencia lingüística, además de gratuito, sería peligroso. Aunque valorar positivamente la relación entre particulares, no significa aceptar la intolerancia que vemos en las instituciones.
Con ese mismo sentimiento hemos contemplado cómo ha ido desapareciendo la lengua común de todos los españoles de instancias, edictos municipales, programas de festejos, avisos oficiales, de cartas y circulares; de estaciones ferroviarias, metros, guías y autobuses urbanos. Por supuesto, todos los medios de comunicación -sean de prensa, radio o televisión- dependientes de la administración autonómica son exclusivamente en catalán. La frontera de esta limpieza lingüística se acaba en los límites de lo privado aunque ya existen múltiples formas de incentivación económica y de presión comercial para no hacer rentable el uso normal del castellano. Este es el caso de las subvenciones oficiales para cambiar los letreros comerciales, para publicar cualquier cosa con tal de que no sea en castellano o, subvencionar cualquier manifestación cultural -buena o mala- con tal de que sea en catalán. No es difícil apreciar qué significado adquiere ese exclusivismo lingüístico en el campo de las contrataciones laborales.
Por su parte, la Iglesia oficia los actos religiosos e imprime sus hojas parroquiales básicamente en catalán. Renuncia así a su universalidad, y se inmiscuye en lo político para bendecir atropellos a los derechos humanos y santificar la intolerancia nacionalista.
Especialmente frustrante es comprobar cómo arrancan nuestro voto en días electorales utilizando el castellano y cómo después lo proscriben dentro del hemiciclo del Parlamento de Cataluña hasta el próximo período electoral. Semejante actitud es degradante para la representatividad democrática y un signo inequívoco de xenofobia cultural contra toda la población de Cataluña.
Ante todo esto, ¨se puede hablar de que el castellano es "realmente" oficial en Cataluña si allí donde alcanza su oficialidad, es decir, en lo público, nunca está presente?.
Esa ilegal práctica pedagógica que impone la Generalidad a nuestros hijos lleva al niño a la apatía escolar y, como consecuencia, a un menor rendimiento intelectual reflejado en su menor capacidad abstractiva y en su escasa disposición para la concentración y el esfuerzo. Y esto es especialmente grave en los niños de capacidad intelectual media, media-baja que, si bien en circunstancias escolares normales superarían sus estudios -aunque sin holgura-, con dificultades lingüísticas les será difícil lograrlo. Este prototipo de niño, cuando además pertenece a un medio familiar económicamente humilde y con escaso nivel cultural -como desgraciadamente acontece en la mayoría de familias castellanohablantes de los cinturones industriales de nuestras ciudades-, acumula todas las dificultades que conducen directamente al fracaso escolar.
Pero que nadie se lleve a engaño, los niños catalano- hablantes también saldrán perjudicados, ya que nunca podrán alcanzar un dominio de la lengua española al reducir la "Conselleria d'Ensenyament" su uso a las horas estrictas de un idioma extranjero.
Y todo esto la Generalidad lo lleva adelante incumpliendo sus propias leyes. El artículo 14.2 de la "Ley de Normalización Lingüística" dice: "Los niños tienen derecho a recibir la primera enseñanza en su lengua habitual, ya sea ésta el catalán o el castellano. La Administración debe garantizar este derecho y poner los medios necesarios para hacerlo efectivo. Los padres o tutores pueden ejercerlo en nombre de sus hijos instando a que se aplique". No obstante y pese a las 7 sentencias del Tribunal Supremo contra disposiciones lingüísticas ilegales de la Generalidad -como la anteriormente citada- así como a las protestas crecientes de los padres para que sus hijos reciban enseñanza en y de castellano desde pequeños, la Generalidad les niega este derecho en nombre de intereses inconfesables que disfrazan tras un victimismo nacional y lingüístico del que se consideran los únicos y legítimos herederos. A partir de ahí se falsea de raíz la "normalización del catalán" -a la que siempre hemos dado y seguiremos dando apoyo- convirtiéndola en un método de substitución lingüística, y cuyo fin es la imposición del cambio de lengua a todos los niños castellanohablantes, logro que sólo podría ser alcanzado -piensan- si se les implanta desde pequeños la ideología monolingüista.
Es una estrategia de simulación llevada a cabo, una y otra vez, por la política lingüística de la Generalidad, consistente en ampararse en el derecho al bilingüismo en todos aquellos espacios en que el castellano posee mayor aceptación, para pasar al monolingüismo en catalán en cuanto su uso está generalizado.
A partir de ese momento se considerará una afrenta a Cataluña y al catalán el derecho al bilingüismo. El castellano queda así proscrito.
A este y no a otro fin conduce la normalización lingüística falseada por la ideología nacionalista, cuyas consecuencias se traducirán en una pérdida del carácter oficial de la lengua española en Cataluña así como su empobrecimiento como idioma, que pudiera llegar a convertirlo en inservible como herramienta laboral. El agravio a la lengua catalana no será menor al ser instrumentalizada como mero vehículo ideológico de incalculables consecuencias para su futura consideración social.
A pesar de ésta mal llamada "normalización", el carácter perverso del proyecto lingüístico tendría un alcance limitado si no fuera acompañado por una estrategia de ingeniería social orientada a cambiar la personalidad de las gentes. La omnipotente propaganda nacionalista, a la que colabora en gran medida parte de la prensa local catalana, ha introducido en la población castellanohablante injustificados sentimientos de culpa, deuda e inferioridad, reduciendo a estos ciudadanos a la falsa categoría de recién llegados, y haciéndoles perder, en gran medida, el sentimiento de autoestima hacía sus valores culturales y su forma de hablar. En esta pedagogía de la autodestrucción y el autodesprecio tiene la política de eliminación del castellano su más sólido fundamento.
Ante la evidencia de tales acusaciones e incapaz de enmascarar por más tiempo las transgresiones a la "Ley de Normalización Lingüística", el gobierno de la Generalidad ha iniciado una nueva campaña de simulación victimista para camuflar sus agresiones a los derechos lingüísticos de la mitad de los ciudadanos de Cataluña pretendiendo cambiar el articulado de la actual "Ley de Normalización del Catalán" por uno de cariz más catalanista que legalice sus actuales atropellos y posibilite otros. Tales cambios van desde el chantaje, vía subvenciones, a empresas para obligarlas a usar sólo el catalán, a la derogación del derecho que tienen los padres a elegir el idioma en que deben estudiar sus hijos, hasta exigir cuotas cinematográficas en catalán a empresas privadas o imponer sanciones contra quienes se resistan a esta actitud totalitaria.
Nosotros entendemos que ningún niño de Cataluña o de cualquier otro lugar de España debe verse privado del derecho a usar y a conocer, lo mejor posible, una cultura y una lengua que, además de ser común de todos los españoles, es la segunda en importancia en el mundo, hecho que nos sitúa en un lugar de privilegio a ella y a los 360 millones de seres humanos que tenemos la inmensa suerte de compartirla.
En ningún caso implica la exigencia de este derecho el menoscabo a la enseñanza de la lengua catalana en nuestras escuelas; muy al contrario, el respeto mutuo garantizará una mayor simpatía hacia su aprendizaje y uso. Y para que este ideal sea un día no lejano una realidad, proponemos tres opciones lingüísticas:
El objetivo final es que dominen correctamente las dos lenguas y las puedan utilizar sin restricciones.
Este hecho no sólo traiciona los criterios por los que se regía la recuperación del catalán, sino que borra de la memoria colectiva de nuestros escolares cualquier hecho histórico que no cuadre con los sueños de la ideología nacionalista. Y eso, creemos, no sirve para educar al niño en los valores de tolerancia, que todo ciudadano necesita para saber respetar y exigir ser respetado en la Cataluña plural de hoy, sino para convertirlo en una marioneta del aventurismo nacionalista. Es tan grave esa manipulación del pasado, que una mañana cualquiera pudiera suceder que, sin explicarnos bien cómo ha sido posible,, nos miremos en nuestros hijos y no nos reconozcamos.
Y mientras todo esto acontece, el gobierno español deja hacer acomplejado por el talante desestabilizador del catalanismo político constantemente contrariado; los intelectuales, por su parte, aguantan, cooperan o callan; los líderes de opinión y los medios de comunicación recitan el guión nacionalista si interesa y algunos censuran cualquier noticia en contra; los partidos políticos catalanistas satanizan la disidencia y los dirigentes de sindicatos y partidos de izquierda secuestran la voluntad de sus votantes bajo la conjura del fantasma españolista. El resultado final es miedo, mucho miedo a decir, pensar o hacer uso de la libertad de expresión que toda sociedad democrática ampara, por temor a ser considerados socialmente indeseables, perder la simpatía de quienes nos dan trabajo o ganar la hostilidad comercial de clientes susceptibles. Aunque es el temor a ser señalados como anticatalanistas o ultraderechistas lo que conjura con más eficacia la crítica.
Al final de esta pesadilla sólo queda el silencio o el exilio lingüístico. Porque disentir hoy en Cataluña aboca inevitablemente al ostracismo social, político o profesional.
Por ello hacemos un llamamiento a la sociedad civil para que recupere la dignidad democrática perdida, se entusiasme de nuevo con la libertad de pensamiento y defienda la lengua catalana y la castellana con la ilusión de quien acaba de encontrar las dos últimas piezas perdidas del único puzzle posible con el que podemos construir en paz el futuro.
Firman el presente manifiesto:
Antonio Robles Almeida, Ángela Diest Esco, Eduardo Jodra Martín, Paloma León Santos, Rafael Ávila Gámez, Félix Pérez Romera, Eusebio Murillo Sánchez, Xavier Bonet Lleixà, Eduardo Baroja Otero, José Ginés Gimeno, José Miguel Velasco Polonio, José Luis de Lacalle Fernández, y 14.000 ciudadanos más, cuyas firmas pertenecientes exclusivamente al territorio de Cataluña han sido certificadas ante notario.
Barcelona a 21 de Mayo de 1994. NOTA:
A 20 de Mayo de 1.995 este Manifiesto ha sido firmado por 50.000 ciudadanos de Cataluña
The people whose signatures appear below, citizens of Catalonia, want to express our concern and make our voices be heard regarding the deterioration of Catalonia's linguistic coexistence caused by the ail the time less hidden monolinguistic ambition of the political catalanism.
From the beginning, we would like to make clear our complaints are addressed neither against the Catalan language which is also ours - nor against the people of Catalonia - which we ourselves belong to -, but against the nationalist ideology which is forced upon the Catalans, falsely connecting its interests with those of Catalonia and eliminating its cultural diversity. Just as Spanish nationalism forced upon Spain, as a whole, in the past.
Likewise, we want to remark on and positively value the linguistic tolerance amongst the Catalan people, which makes Catalonia one of the best bound and least problematic bilingual societies of the world. To put this healthy linguistic existence at risk, besides being unfounded, could be dangerous. But, the fact of considering positively the relationships amongst individuals, does not mean that the intolerance we see in the institutions should be accepted.
Despite the co-officiality of both languages, guaranteed by the Spanish Constitution and protected by the Statute of Catalonia, the Generalidad systematically ignores the Spanish language in all scopes within its competence: street and fraffic signals, signs in schools, high-schools and universities, in libraries, museums, conferences, fairs and congresses, etc., causing the comparative offence of sometimes publishing Catalan accompanied by English, but never by Spanish. Leading this fact to the unavoidable conclusion of a deliberate scorn against the Spanish language. Let us not forget that the exclusion of an essential feature of somebody's rights degrades the remaining ones shared by the community.
Likewise we have witnessed how the common language of all the Spaniards has been disappearing from application forms, town-hall communications, entertainment schedules, official announcements, letters and circulars; from rail-way stations, subways, guides and city buses. Of course, all the mass-media (press, radio and television) dependent on the Autonomous Administration worts exclusively in Catalan. This linguistic cleaning process ends when arriving at the limit of private life, although they have found ways, such as economic incentive and commercial pressure for not making profitable the use of Spanish. For instance, the change of language in commercial signs, the publishing of anything as long as it is not in Spanish or any good or bad cultural demonstration is generously subsidised only if it is in Catalan. Not to mention 1he meaning that this linguistic exclusivism reaches in the area of work contracts.
On the other hand, the Church celebrates most religious events and prints its parish sheets basically in Catalan. It gives up, this way, its universality, and meddles in political affairs blessing the abuses against human rights and sanctifying the nationalist intolerance.
It is specially frustrating to see how they snatch our vote from us during election days using Spanish, and how later on, they proscribe it inside the Parliament of Catalonia until the next electoral period. This attitude degrades the democratic representativity and is a clear sign of cultural xenophobia against all the population of Catalonia.
After facing all this, can we say that Spanish is really official in Catalonia, if it is never present in public affairs, where the officiality means something?
Nothing, however, is as inconceivable as what is happening in schools. Under the name of "immersion", all children, from 3 to 8 years old, in every public school and in almost all private subsidised ones, are forced to receive teaching exclusively in Catalan and of Catalan, with or without their parents' consent Such practice, besides being a totalitary abuse, improper in a democratic society, harms specially and seriously the Spanish-speaking children, since they find themselves scared by a language that they don't know yet and that causes them a gratuitous uneasiness, precisely in an environment, like the scholar one, where they need human warmth and to feel like at home.
This illegal pedagogical practice imposed by the Generalidad upon our children results in scholar apathy and, consequently, in a lower intellectual performance reflected in lower abstractive capability and scarce aptitude for concentration and effort. This is specially serious in children of average and low-average intellectual capability, who -yet under normal scholar circumstances would tightly overcome their studies-, with this extra linguistic difficulty, will find very difficult to achieve their goal. This prototype of child, when in addition belongs to a low-class familiar environment with scarce cultural level -as unfortunately happens with most of the Spanish-speaking families from the industrial outskirts of our cities-, accumulates all the difficulties that directly lead to scholar failure.
But let us not fall into deceit, the Catalan-speaking children will result harmed too, since they will never be able to master the Spanish language, for the "Education Consilliery" has dramatically reduced its study to just the hours reserved to foreign languages.
All this is carried out by the Generalidad failing to fulfil its own laws. The article 14.2 of the 'Linguistic Normalisation Law" states: "All children have the right to receive the first teaching in their own language, either Catalan or Spanish. The Administration has to guarantee this right and put in action all necessary means to make it effective. Parents or guardians can exercise it in their name, demanding to be applied". However, and in spite of the 7 sentences of the Supreme Court against illegal linguistic dispositions of the Generalidad such as the one previously mentioned- as well as the increasing protests of parents so that their children receive teaching in and of Spanish from the beginning, the Generalidad denies this right in the name of not admissible interests disguised behind a national and linguistic victimism, of which they believe they are the only and authentic heirs. From this moment on, the "normalisation of the Catalan language" -to which we have always given and will give our support- is falsified from its roots, converting it in a method of linguistic substitution, whose aim is the imposition of a change of language on all Spanish-speaking children, achievement that could only be reached -they think-if the monolinguistic ideology is inculcated at a very early age.
It`s a simulation strategy repeatedly carried out by the linguistic policy of the Generalidad, consisting on seeking protection in the right to bilingualism in all scopes in which Spanish has a stronger presence, to sneakily pass to monolingualism in Catalan once its use is generalised. At this moment, the right to bilingualism will be considered an offence against Catalonia and the Catalan language. Spanish, this way, remains proscribed.
The linguistic normalisation policy can lead to no other end. Its consequences could result in the loss of the "official" character of the Spanish language in Catalonia, as well as to its impoverishment as a language and rendering it useless as a working tool. Damage to the Catalan language will be no less important as it is merely being used as an ideological vehicle with unpredictable consequences for its social consideration in the future.
Despite this so-called "normalisation", the perverse intention of the linguistic project would have a limited effect if it were not geared to a social engineering strategy aimed at changing people's personality. The omnipotent nationalist propaganda machine with which part of the local Catalan press and media collaborates to a great extent, has introduced unjustifiable feelings of guilt, social debt and inferiority into the Spanish-speaking citizens reducing them to an artificial social category of "newcomers" and causing them, to a certain extent, to lose their feeling of self-respect towards their cultural values and their language. Thus the policy of elimination of the Spanish language has created its most effective tool by this pedagogy of self-destruction and absence of selfrespect.
In the face of the evidence of such accusations, and unable to mask any longer the transgressions against the law of linguistic normalisation, the government of the Generalidad has started a new campaign of victimisation simulation in order to camouflage its aggressions against the linguistic rights of half of the population of Catalonia and attempting to change the content of the law to a more catalanist expression in Order to be able to legalise its current outrages and potentiate new ones. Such changes range from the blackmail of companies (via subsidies) so that They operate only in Catalan, the abolition of the right of parents to choose the language in which their children should study, to exacting quotas of screen-time in Catalan, or sanctioning those who resist this totalitarian attitude.
With regard to this right, we wish to place on evidence our strong condemnation, and our firm and irrevocable decision to carry out by any democratic means, including the right to civil disobedience and positive abstaining, our defence of both the right to the Spanish language in Catalonia, and the right to labour of the Spanish-speaking citizens which, owing to a lack of knowledge of Catalan could lead to their being marginalised in the labour market. We hold there is no sufficiently legitimised substitute to parents, in a bilingual community, regarding such basic rights as the free choice of the language in which their children are to be educated. This inviolable right is endorsed by UNESCO, UNICEF, the Spanish Constitution, the Statute of Autonomous Catalonia and the law of linguistic normalisation currently in force.
We believe that no child in Catalonia, nor from any other place of Spain, should be deprived of using, and getting to know to the full, a language and a culture that, besides being common to all Spaniards, is the second most important in the world, a fact that places this language, and three hundred and sixty million human beings who have the great luck to share it, in a privileged situation.
In no way does the demand to this imply any detriment to the teaching of Catalan in our schools; on the contrary, a mutual respect would guarantee a favourable disposition towards its acquisition and use. And, in order to turn this ideal into a reality in the not too distant future, we propose three linguistic options:
These three options should be available for parents and students to choose from in every school in Catalonia and keep them in contact with both languages, so that they may develop intellectually within the cultural diversity that surrounds them in real life. At the same time, such diversity would ensure the right of any teacher to use his/her own language. The final goal is that they should come to know both languages correctly and be able to use them with no restriction.
If we are to take up the theme of cultural diversity, we are obliged to look with care to the theme of mutual tolerance, and therefore must denounce the nationalist tenor and bad faith with which the Education Department (Departament d'Ensenyament), carry out their education programmes, the majority of which are not circumscribed by any written law or instruction, and which have converted the programme of the recovery of Catalan into a crusade against the cultural and linguistic values of a good part of Catalan citizenry.
This fact not only betrays the criteria by which the recovery of the Catalan language was raised, but also erases from the collective memory of our students any historical fact that does not fit into the dreamworld of nationalist ideology. And this, we believe, does not help educate a child in the values of tolerance, that any citizen needs in order to be able to respect, and be respected, within the plurality of Catalonia today. Instead, he becomes a puppet of nationalist adventurism. This manipulation of the past is so serious that we will wake up one morning to find, without realising how it happened, that we will look at ourselves through our children and not be able to recognise ourselves.
And while all this is happening, the Spanish government is letting itself be intimidated by the destabilising practices of political catalanisation, in permanent opposition. The intellectuals for their part, either put up with it, cooperate or say nothing. Opinion leaders and the mass media trot out the nationalist line when it suits them. And some of them censure any news item that spells out disagreement. Catalan political parties demonise dissidence; while trade union and leftist party leaders hijack the will of their voters under the threat of the ghost of the old Spanish nationalism. The end result is fear. People are reluctant to say, think or make use of the freedom of expression that all democratic societies protect, for fear of being marked out as socially undesirable, of losing the support of those who give us jobs, or to receiving the commercial hostility of susceptible customers. It is the fear of being labelled anticatalanist or ultra-rightist that is the most efficient threat against disagreement or criticism.
The end of this nightmare scenario cart only mean either silence or linguistic exile. For nowadays, to disagree in Catalonia leads unavoidably to social, political or professional ostracism.
For all these reasons we appeal to our civil society to help recover our democratic dignity, for a renewal of enthusiasm for the cause of freedom of thought and for the defence of both the Catalan and Spanish languages, with the same illusion of those who have just found the two last missing pieces of the only possible combination with which we can build the future in peace.
The present manifesto is signed by:
Antonio Robles Almeida, Ángela Diest Esco, Eduardo Jodra Martín, Paloma León Santos, Rafael Ávila Gámez, Félix Pérez Romera, Eusebio Murillo Sánchez, Xavier Bonet Lleixà, Eduardo Baroja Otero, José Ginés Gimeno, José Miguel Velasco Polonio, José Luis de Lacalle Fernández, y 14.000 ciudadanos más, cuyas firmas pertenecientes exclusivamente al territorio de Cataluña han sido certificadas ante notario.
Barcelona, May 21st, 1994
NOTE: At 05-20-95 this manifesto has already been signed by 50.000 citizens of Catalonia
The present manifesto is supported by:
"ASSOCIATION FOR TOLERANCE AND AGAINST DISCRIMINATION" now "ASSOCIATION FOR TOLERANCE", www.tolerancia.org
(34) 675 26 29 86, Barcelona, Catalonia, Spain